coc humit de xocolata (50)

Aprofitar fer-ne 50, (de cocs!), per començar la desconnexió de les vacances em sembla una bona manera. Després d'un esforç llarg i laboriós ;-) per fer 50 cocs diferents, alguns propis, alguns agafats d'altres blocs, d'altres de revistes, algun de l'àlbum dels records de la família, molts petites variacions d'una recepta base... ara toca fer vacances, però vacances de tot, i això us inclou a vosaltres.


Un coc d'origen italià, tal i com ens expliquen aquí, que és d'on he agafat la recepta, un coc que es conegut com a torta tenerina, suau, molt esponjós (degut a la poca farina que porta) i amb un intens gust a xocolata!

Necessitem:

• Una rajola de xocolata de postres 
• 150 g. de sucre de azúcar
• 100 g. de mantega en pomada
• 3 ous
• 60 g. de farina
• 3 cullerades de llet
• Una cullerada de sucre avainillat
• Un polsim de sal

Muntem les clares a punt de neu amb el polsim de sal i les reservem.

Desfem la rajola de xocolata al foc ben baixet,  una vegada desfeta i ja fora del foc hi afegim remenant enèrgicament la mantega en pomada fins que quedi ben barrejat .

Barregem bé els rovells amb el sucre fins que quedin a punt de cinta.

Hi afegim les tres cullerades de llet, procurant que no baixi la barreja i la farina tamisada junt amb el sucre avainillat.
Preparem un motlle amb mantega i farina perque no s'enganxi i hi aboquem la crema resultant.

Ho posem al forn, preescalfat a 200º, uns 25 minuts. 

Desemmotllem amb cura i empolvorem amb sucre glass.

Sobretot no ens hem de passar en la cocció ja que ha de quedar humit de dins.

Què us sembla aquesta manera de començar les vacances?

Apa, doncs, fins la tornada... Porteu-vos bé!!

coc de taronja integral (49)

Fa uns dies vam anar a visitar una amiga que la tenim convalescent d'una operació. La cosa ha anat bé i ella es recupera satisfactòriament.  Hem volgut endolcir-li una miqueta la vetllada, i a més gaudir amb la nostra companyia ha pogut tastar aquest coc integral de taronja. Especialment pensat per a ella, es cuida molt, sempre remuga del "michelín" malgrat no tenir-ne cap ni un. Doncs per no atemptar contra la seva línia li he fet el coc integral, encara que l'atemptat  hi és igual ja que el sucre, la mantega... això no t'ho treu ningú!

Necessitem:

• - 1 taronja sencera
• - 4 ous
• -100g de mantega en pomada
• -1 iogurt natural
• -1 polsim de sal
• -250g de farina integral
• -1 sobre de llevat químic

Posem el forn a escalfar, fins a 200º.
Muntem les clares a punt de neu ben fort, ajudant-nos del polsim de sal, i les reservem.
Muntem els rovells amb el sucre a punt de cinta.
Tallem la taronja amb pell  en quatre trossos i la triturem bé.

Afegim el iogurt als rovells a puny de cinta i ho barregem amb cura, després hi posem la taronja triturada i la mantega en pomada i ho seguim remenant. Hi incorporem, ben a poc a poc, la farina barrejada amb el llevat i al final les clares a punt de neu.

Preparem un motlle amb mantega i farina perquè no s'enganxi i hi aboquem la massa.
Ho posem al forn, ja calent, uns 25-30 minuts.
El punxem per veure si està cuit, heu de tenir en compte que ha de ser una mica humit del centre, per tant l'agulla ha de sortir neta però no eixuta del tot.
Sucre glass per damunt, ben embolicat i preparat per obsequiar, què us sembla?

verdures saltejades amb pasta

Fa més d'una setmana que tinc el wok de Valira a casa i encara no l'havia fet servir. He estat pensant en receptes per estrenar-lo però al final m'he decidit per una de senzilleta i ràpida. Poca feina, que ara amb la caloreta no em ve massa de gust passar massa estona a la cuina.

He fet un plat únic, aprofitant les verdures que tenia a la nevera, un tall de cap de llomillo per persona i un sobre de tallarines fresques.

Tallem en juliana les verdures, en el meu cas han estat una ceba, un pebrot verd italià, una pastanaga, un porro, una albergínia i un parell de grans d'all. 

Tallem també els talls de cap de llomillo a tires i els marinem amb una miqueta de salsa de soja, sal i pebre mentre es couen les verdures.

Posem el wok al foc amb una miqueta d'oli i hi posem totes les verduretes tallades i les salpebrem. Ho anem saltant fins que vegem que estan mig cuites. Separem les verdures cap els costats del wok i en el "forat" que queda al mig  hi posem els tallets de llomillo i els saltegem ajudant-nos d'una espàtula. Quan vegem que la carn ha agafat una miqueta de color la barregem amb les verduretes i ho seguim saltejant. Hi afegim la soja que hem fet servir per marinar el tall. Quan vegem que aquesta s'ha reduït, ho tastem de sal i pebre i ho rectifiquem en cas de que calgui, hi posem les tallarines que ja haurem bullit abans i les tindrem reservades, un parell de cops de canell per barrejar-ho tot ben bé i ja ho tenim a punt d'emplatar.

Em sembla que això dels cops de canell i el wok començarà sovintejar a casa nostra!

confitura de síndria - Avui la "Dolça" fa tres anys

Dies enrera el programa CUINES de TV3 va dedicar la setmana a les melmelades i confitures, van portar unes cuineres de Vila-rodona, a l'Alt Camp, del Restaurant FRUITS SABOROSOS i cada dia van fer melmelades diferents i van proposar-nos diferents maneres de fer-les servir.
Només en vaig veure un, el de la confitura de síndria i meló, i com que aquest tipus de confitura sempre m'ha cridat l'atenció... doncs mans a la feina! Però jo la volia fer només de síndria, per tant la recepta no em servia, i em vaig ajudar de les receptes de la Dolorss i de la Sión, i fent un mix de les tres he fet la meva confitura de síndria. Us he de dir que m'ha sorprès, és diferent, però m'ha sorprès en positiu, és bona, molt bona.

Necessitem:
un quilo de pell de síndria ( treiem la pell verda i deixem una mica de la carn vermella de la síndria) a trossos.
500g de sucre
una llimona

Posem en una cassola la pell de la síndria, la llimona tallada i el sucre i a foc baixet ho anem remenant fins que vegem que els trossos de síndria estan brillants i semitransparents. Ho deixem refredar una mica i hio triturem fins que tingui la consistència que ens agrada, a mi m'agrada que es notin una mica els trossos però que no siguin massa grossos.
Ho posem en pots de vidre que haurem esterilitzat (els taps també), ho tapem i ho posem al bany maria uns 20 minuts.
Una vegada freds els pots s'etiqueten i al rebost...

I què us sembla aquesta recepta per celebrar que un 14 de juliol d'avui fa tres anys debutava en aquest món dels blocs?

Sembla ahir i la Dolça ja té tres anys. Us dic això ja que com molts sabeu el meu nom és Glòria. Dolça és el personatge que signa i apareix al  No tot són postres... a la cuina i que em fa l'efecte que és coneguda i seguida per un munt de persones anònimes que de tant en tant ens visiten i no deixen mai cap comentari, potser per timidessa, potser perquè es pensen que aquest no és el seu món... sigui quina sigui la raó sàpigueu  que aquesta és casa vostra i que els vostres comentaris sempre seran benvinguts.
I als que deixeu comentaris i als que ja us conec en persona no cal que us digui res, continuem com fins ara, no us sembla?

Gràcies per acompanyar-me i espero seguir tenint-vos a la vora. Sense vosaltres la "Dolça" no té raó de ser!

un dissabte gastroblocaire a VALIRA i alguna coseta més...

Dir VALIRA  a Reus vol dir cafetera....

 ... vol dir setrilleres...

 ... vol dir sucreres...

A gairebé totes les cases  en teníem, i sempre els havíem considerat " de casa", és clar! La VALIRA era a la carretera de Montblanc. També hi havia la VALIRA d'Alforja, que va ajudar al poble, amb la creació d'uns 50 llocs de treball estables, a "superar" la primera crisi de l'avellana.

Una mica d'història:

Els anys "60", erem els anys  dels "Planes de Desarrollo", dels SEAT"600" i també de les cafeteres italianes. El Sr. Josep Betriu, home d´empresa, va tenir en aquell temps la visió empresarial de voler fer aquí, a casa nostra, un dels articles que en aquell moment tenien més èxit comercial: les cafeteres italianes. A principis de l´any 1970, el Sr. Josep Betriu, va fundar la fàbrica ARHOSA a Reus, la primera empresa del que després seria el Grup Valira. El primer article a fabricar foren les cafeteres VALIRA, models que els italians havien popularitzat. Després vingueren altres articles: termos, setrilleres, carmanyoles, encenedors de cuina, etc.
La visió comercial del Sr.Josep Betriu, el va fer associar amb altres empresaris reusencs.

El Grup Valira va crèixer i es va consolidar a la zona.

Avui en dia són quatre les empreses que formen el grup:
 Comercial Valira (matriu), Arhosa (fàbrica), Iamsa (acabats i logística) i Premersa (taller de mecanitzat).

Dissabte passat ens vam passejar per les noves instalacions del Polígon AGRO-REUS i vam conèixer molt i molt bé el procés de fabricació del productes estrella actual de VALIRA, la paella.

 Ningú ens ho pot explicar millor que l'Starbase a la seva entrada en dues entregues, aquí les teniu : primera  i segona part  o la Sara Maria (els dos portaven llibreteta i prenien apunts!)

Una vegada acabades les explicacions i la visita que vam fer amb l'Èric Didier, el Director General  ens van obsequiar, com a aquells nens de col·legi que s'han portat bé i els donen un xupa-xups, amb una bossa plena, un wok de la gama AIRE i una carmanyola NOMAD! Vam sortir contents i satisfets... com els nens amb el xupa-xups, jejej.

 

Ara tocava anar cap al centre de Reus, plaça del Mercadal, a fer un vermut... què sino? vam seure a la terrassa de  a Casa Coder, una antiga adrogueria ara convertida en restaurant i vam estar una estona fent el vermut i menjant patates  de la patateria Laurie, veritat Tiriti?

Després a dinar a la GLORIETA DEL CASTELL...

I només uns quants de nosaltres (la resta tenien compromisos previs) vam fer una visita a la Capsa Gaudí, com es coneix col·loquialment al GAUDÍ CENTRE.

Cap a les sis de la tarda donavem per tancada una jornada que havia començat a les 10 del matí i em sembla que en vam gaudir de cada un dels seus  moments.

Els protagonistes vam ser:

-Decuina,  l’Oscar, la Cris i la Laia.
-Sabores de colores, la Loreto
-Delícies del Rebost, la Sara Maria
-Tiritinyam, en Lluis i l'Elisabet
-Fem un mos, la Sión i en Miquel.
-El cocinillas, en Manuel
-Cocinero Fiel, en Txaber
-Cuinetes, la Nuni i tota la familia Laboria
-Pa de nous, la Marta i l'Albert
-Maiblog, la Mai
-Sense bloc, la Rosa Maria ( a veure si aviat ho solventem això!)
-i una servidora,  No tot son postres, Glòria “Dolça”

Panets de sobrassada

Ens agrada molt la sobrassada i la de Planoles especialment. Quan pugem a la Cerdanya n'acostumem a comprar al mercat del diumenge, a més de baiona, llangonissa seca, alguna vegada llardons per a fer coca... tot de coses bones per menjar però no massa saludables, què hi farem!

I aprofitant que feia focaccia per sopar vaig fer una mica més de massa ja que volia provar de fer aquests panets.

El resultat aquí el teniu:

• -Un quart de litre d’aigua tèbia.
• -4 o 5 culleradetes d’oli d’oliva.
• -2 culleradetes de sucre.
• -2 culleradetes de sal.
• -450/500 de farina.
• -1 sobre de llevat de pastisseria super ràpid o 25g de llevat fresc.

S’amassen tots els ingredients fins aconseguir una massa no massa enganxosa, ho posem en un bol i ho tapem amb un drap de cotó durant una hora perquè reposi i creixi.
Folrem una safata de forn amb paper vegetal i el pintem amb oli.
Agafem la massa fem boletes, no massa grosses, ja que creixen bastant, i dins de cada una hi posem un bon tros de sobrassada i les coloquem espaiades a la safata del forn.
Posem la safata , a 50º, al forn durant mitja hora i la traiem perquè es refredi.

Mentrestant preescalfem el forn a 200º.

Pintem els panets amb oli, hi posem un grapadet de sal grossa al damunt de cadascun i els enfornem a 200º fins que vegem que tenen un bonic color daurat, més o menys 20 minuts. 

 

Me'n van sortir bastants i en vaig posar uns quants en una carmanyola al congelador. 

Descongelats a temperatura ambient queden perfectes però si els hi doneu un copet de forn al moment de menjar-los ... encara millor!

melmelada de maduixetes del bosc

Aquest cap de setmana hem caminat força i hem pujat ben amunt. 2916m, no és poca cosa! La Tossa Plana de Lles.

De baixada, que ja vas més tranquil ja que ja has aconseguit allò que volies hem trobat algun que altre bolet i un parell de racons amb maduixeres amb maduixetes. Després de menjar-ne unes quantes i quedar-nos amb aquell gust tan diferent que tenen a la boca, com que n'hi havia força, n'hem collit unes quantes. Una feinada per fer-ne un parell de grapats, que, una vegada a casa, la balança ha dit que només eren 120g.

Unes quantes han anat a parar al iogurt natural per postres del sopar... boníssim!
I la resta? He provat de fer-ne una mica de melmelada. N'ha sortit un potet petit i no ple fins dalt però tan diferent a la melmelada de maduixots que ha valgut la pena fer-la. Té un puntet d'acidessa diferent i més llavors, però el gustet de maduixeta de bosc domina.

 Només he fet servir 100g de maduixetes i 75g de sucre, foc lent, una espàtula de fusta i uns 20 minuts de temps, i aquí la teniu:

Ve de gust? Us asseguro que si!